Amb la perspectiva del temps, el procés independentista del 2017 es revela no com una ruptura espontània, sinó com un complexíssim tauler d'escacs on tots els jugadors, voluntàriament o no, van complir una funció assignada. El resultat final va ser una tempesta perfecta que, en lloc de canviar les estructures de poder, les va reforçar, confirmant l'axioma: es va canviar-ho tot per no canviar res essencial.

El Replantejament de les Peces: El naixement d'un nou tauler

Abans de l'ofensiva final, el tauler polític es va haver de reconfigurar. La vella Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), enfonsada pels escàndols del 3% i la pèrdua de hegemonia, va entendre que la seva única opció de supervivència era abraçar amb força la causa que havia instrumentalitzat durant anys. D'aquesta necessitat va néixer el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), l'intent fallit de reinventar-se. Però el veritable moviment va ser la creació de Junts per Catalunya (JxCat), la plataforma que va permetre a l'antiga elite convergent tornar al centre del poder, ara vestida de independentisme urgent i víctima de l'Estat. Va ser un canvi de roba per mantenir el càrrec.

D'altra banda, el procés va actuar com un accelerador de partícules per a formacions que ja existien, però que es van veure projectades a l'escena nacional. La CUP, amb una llarga trajectòria en l'activisme municipal i assembleari, va trobar en el procés l'escenari perfecte per a la seva maximalista i esdevenir el contrapès indispensable, la clau de volta que donava o treia majories. El seu paper va ser crucial per forçar l'escenari de l'enfrontament.

I no podem entendre la dinàmica sense la reacció unionista. El procés va fer néixer o va impulsar exponencialment les seves pròpies respostes. Ciutadans (Cs), que ja existia com a formació "anti-nacionalista", es va erigir en l'expressió més vehement del constitucionalisme espanyol, convertint-se en la força més votada a Catalunya el 2017. El seu auge va ser directament proporcional a la radicalització del conflicte.

L'Escenificació del Conflicte: Tots tenien un paper

Un cop el tauler va estar preparat, va començar l'obra.

D'una banda, l'independentisme va escenificar la unitat d'acció. JxCat i ERC, amb projectes i bases diferents, van protagonitzar una alianza forçada per la inèrcia dels esdeveniments. ERC va assumir el paper del independentisme "mesurat" i institucional, el contrapunt a la acceleració de Junts, però sense voler o poder trencar la dinàmica. La CUP va fer de consciència crítica i element pressionador, empenyent cap a l'enfrontament directe.

De l'altra, l'Estat i els poders fàctics van actuar amb la lògica del bomber piròman. Es va permetre que la flama cremés fins a un punt sense retorn. Es van tolerar consultes no vinculants com la d'Arenys de Munt (2009) i fins i tot es va mirar cap a una altra banda durant els primers passos del 1-O, com a vàlvules d'escape controlades. L'objectiu no era apagar el foc prematurament, sinó deixar que creixés per després poder aplicar tot el pes de la llei en el moment àlgid. L'aplicació de l'Article 155, la intervenció de la Generalitat i la repressió judicial van ser l'acte final d'aquesta estratègia.

Els altres actors van completar l'escenografia. El PSC va encarnar el constitucionalisme català, un paper incòmode però necessari. Els Comuns van fer de pont moral i advocate del diàleg impossible, un paper que els va permetre apel·lar a tots dos col·lectius sense satisfer-ne del tot cap.

L'Objectiu Real: La Gran Desmobilització

El gran joc no era la independència immediata ni la unitat a curt termini. L'objectiu estratègic, ideat pels poders fàctics tant catalans com espanyols, era molt més profund: apagar la flama independentista durant dècades. I, en això, van ser extraordinàriament eficaços.

El procés va mostrar, de la manera més crua possible, el sostre de vidre de la independència. L'Estat va demostrar que tenia les eines legals, policials, econòmiques i mediàtiques per triturar qualsevol intent. El missatge dissuassori va calar fondament en una part important de la societat: el preu a pagar era massa alt. La il·lusió del 2017 va donar pas a la frustració, la fatiga i la divisió del 2024.

Conclusió: La radiografia del temps

Avui, la radiografia és clara. Els que van prometre la República estan gestionant els pressupostos de l'Estat que van voler abolir. L'antiga Convergència, ara Junts, segueix lluitant per la seva rellevància. L'independentisme està dividit i desorientat, i la societat catalana, cansada. El procés va ser un terratrèmol que va alterar el paisatge superficial, però les grans estructures de poder econòmic i institucional, tant a Barcelona com a Madrid, van sobreviure i se’n van reafirmar. Tots van actuar els seus papers en una tragèdia que, en el fons, va ser una farsa per a la gran majoria. Es va canviar-ho tot —partits, discursos, esperances— amb l'únic i cínic objectiu de no canviar res fonamental.