2025-11-02 13:10:28
2025-11-02 12:16:46
2025-11-02 12:16:46
27915215
Els hereus de la transició: els partits independentistes que han viscut de la caritat espanyola i han traït la llibertat nacional
La Transició espanyola del 1978, aquest suposat miracle democràtic que alguns encara veneren com un altar, va ser en realitat un pacte de silenci sobre les ferides ocloses del franquisme. Enmig d'aquell teatre de la reconciliació, es van legalitzar partits que es deien independentistes, com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) el 10 de setembre de 1977, o precursors com el Front Nacional de Catalunya (FNC), que ja operava clandestinament des dels anys 60 i va contribuir a articular l'espai independentista durant la transició. Aquests partits, o els seus hereus directes —Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que va ser refundada el 1977 després de la seva prohibició durant el franquisme i es va legalitzar oficialment a l'agost d'aquell any malgrat la seva existència històrica des de la Segona República; Junts per Catalunya (hereva de Convergència Democràtica de Catalunya, que va abraçar l'independentisme el 2012), i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)—, van néixer o es van refundar sota l'ombra de la Constitució del 78, acceptant les regles del joc espanyol a canvi de sous públics, privilegis i cadires càlides al Parlament. Però tot plegat no s'explica sense la denúncia profètica de Lluís Maria Xirinacs, que des de l'Assemblea de Catalunya i com a senador independent va clamar contra la traïció dels líders catalans, que van abandonar el camí de la ruptura per la reforma pactada amb Madrid, renunciant a l'autodeterminació per uns quants carrerons al sol. Avui, quaranta-set anys després, el temps ha demostrat el que Xirinacs ja sospitava: són una colla de vividors que han parasitat el moviment sobiranista sense avançar un pam en la llibertat nacional. Haurien de plegar, i deixar pas a forces noves com Aliança Catalana, que, malgrat les crítiques precipitades, almenys mereixen una oportunitat per demostrar el seu compromís. Recordem els fets amb més precisió. ERC, fundat el 1931 durant la Segona República, va ser prohibit i dissolt després de la Guerra Civil, però va sobreviure en l'exili i la clandestinitat. El PSAN, legalitzat poc abans de la Constitució, era un referent de l'esquerra independentista marxista, amb arrels en la lluita clandestina contra Franco des del 1968. Va inspirar coalicions com Independentistes dels Països Catalans i va influir en l'espai sobiranista, però ERC no en va ser un hereu directe; en canvi, el 1977 va resoldre la seva divisió interna i es va legalitzar oficialment l'agost d'aquell any, després de no poder concórrer a les eleccions de juny per la seva defensa de la República i l'autodeterminació —va anar en coalició com a Esquerra de Catalunya i va obtenir un diputat. El FNC, un altre pilar, ja havia estat actiu des del 1960 i va col·laborar en la Conferència d'Organitzacions Independentistes del novembre del 1977, intentant reorganitzar l'espai sobiranista. La CUP, per la seva banda, neix molt més tard, el 2001, com a síntesi d'antics grups d'extrema esquerra independentista, hereus indirectes d'aquells anys de legalització forçada: és la culminació de la Unitat Popular, un moviment que remunta als anys 90 amb el Procés de Vinaròs i l'Assemblea de Municipis d'Esquerra Independentista (AMEI), inspirat en l'esquerra radical del PSAN i el Moviment de Defensa de la Terra, però que no va ser un partit estructurat fins a les eleccions municipals del 2003. I Junts? És el fill directe de CiU, que Jordi Pujol va refundar el 1974 com a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), però que només va saltar al carro independentista quan convenia, després de dècades gestionant l'autonomia com un negoci familiar. Tots ells, legalitzats o refundats sota el règim del 78, van acceptar el marc constitucional que nega l'autodeterminació, a canvi de finançament públic i immunitat. Eren els "bonics" de l'Estat: diners per campanyes, diputats amb sous milionaris i llicències per parlar de sobirania sense fer-la. I en aquest context, com assenyala Xirinacs a La traïció dels líders (1993-1997), els líders catalans —des de Pujol fins als socialistes— van trair l'esperança popular de l'Assemblea de Catalunya, optant per la integració en l'Estat en lloc de la ruptura sobiranista. El temps, però, és un jutge implacable. Des del 2012, quan l'independentisme va esclatar amb la consulta de Montjuïc i la cadena humana de la Via Catalana, aquests partits van prometre el paradís. Van omplir places amb milions de persones, van guanyar majories absolutes el 2015 amb Junts pel Sí, i van proclamar la república el 2017. Però què hem guanyat? Res, excepte una pila de ruïnes. L'1 d'octubre del 2017, el referèndum que hauria d'haver estat el pas definitiu, va ser un escàndol de covardia col·lectiva. Mentre la policia espanyola apallissava vianants i voluntaris —amb 1.066 ferits documentats—, els líders d'ERC i Junts es miraven els dits de les mans des de les seves oficines. Puigdemont, en lloc de defensar les urnes amb fermesa, va fugir a Brussel·les, deixant enrere un Govern paralitzat. ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, va optar per la "desobediència dialogant", un eufemisme per dir "rendició pactada". La CUP, que es deia l'alternativa radical, va acabar votant a favor de pressupostos espanyols i pactant amb el PSC en qüestions locals. Aquell dia no va ser només una derrota tàctica; va ser la revelació d'una elit política que prefereix els sous als riscs, exactament com Xirinacs va denunciar que els partits de la transició havien abandonat la lluita popular per les cadires del poder. I després? Pitjor encara. Els anys posteriors van ser un festival de traïcions. L'amnistia del 2023, negociada per Junqueras i Aragonès amb Pedro Sánchez, va alliberar presos, sí, però a canvi de silenci sobre la independència. ERC va entrar al Govern espanyol amb ministeris i comissions, col·locant els seus en empreses públiques de l'Estat —un escàndol que revela com han canviat la república per carteres. Junts, des de l'exili simbòlic de Puigdemont, ha dedicat més temps a xantatges amb Madrid que a construir una alternativa real; el seu "lideratge" del bloc independentista el 2024 va ser un miratge, amb només 35 escons i una dependència creixent del PSC. La CUP, diluïda en el seu anticapitalisme verbal, ha perdut fins i tot el seu radicalisme, acabant amb 4 diputats i pactes amb la dreta local per no desaparèixer. Avui, el 2025, el bloc independentista és minoria al Parlament —59 escons davant dels 86 de PSC, PP i Vox—, i el suport a la independència ha caigut al 55% entre els seus votants potencials, segons el CEO. On som en termes de llibertat nacional? Enrere, amb un Estat espanyol que injecta milions en vigilància contra nosaltres i un Govern català que parla de "nou catalanisme" en lloc de república. Aquesta actuació no és casual; és el fruit d'una dependència estructural. Aquests partits viuen dels sous públics: diputats amb 80.000 euros anuals, partits finançats amb milions de l'Estat, i privilegis com cotxes oficials i assessors. Són vividors que critiquen el "règim del 78" mentre en xuclen la sang. I ara, quan apareix Aliança Catalana —un partit nou, fundat el 2020, que defensa la independència unilateral amb polítiques fermes contra la immigració descontrolada i la inseguretat—, els ataca sense donar-los temps. "Extrema dreta!", criden, com si ells no haguessin estat els primers a pactar amb l'extrema dreta espanyola per mantenir-se en el poder. Aliança ha guanyat Ripoll el 2023 amb un 30% dels vots i ha entrat al Parlament amb 2 escons el 2024, defensant una Catalunya sobirana que prioritzi els catalans. Personalment, no tinc ni idea de com ho faran si arriben al poder —potser fallaran, com tots—, però almenys no han viscut dècades de promeses buides. El que sí que tinc clar és com ho han fet aquesta colla: amb discursos inflamats per guanyar vots i negociacions tèbies per no perdre privilegis. Han deixat el procés en un cul-de-sac, amb l'independentisme al Quebec i Escòcia avançant cap a referèndums reals mentre nosaltres ens enredem en taules de diàleg que només serveixen per fer el ridícul. És hora que pleguin. Els hereus de la transició han demostrat que la seva llibertat és subordinada als sous i als pactes amb Madrid, tal com Xirinacs va profetitzar quan va denunciar que la transició va ser una estafa que va espoliar Catalunya fiscalment i culturalment. Deixen un moviment esgotat, amb una generació jove desil·lusionada i un país encara presoner. Si volen coherència, que cedeixin el testimoni a forces que, com Aliança Catalana, almenys intentin trencar el cercle. Altrament, la història els jutjarà no com a líders, sinó com a oportunistes que van vendre l'ànima nacional per una cadira còmoda. Catalunya mereix més que això: mereix acció, no excuses.
Unus Nemo likes this.
Unus Nemo
in reply to Joan Barrera • •@Joan Barrera
English:
The heirs of the transition: the pro-independence parties that have lived off Spanish charity and betrayed national freedom
... show moreThe Spanish Transition of 1978, this supposed democratic miracle that some still venerate as an altar, was in reality a pact of silence about the closed wounds of Francoism. In the midst of that theater of reconciliation, parties that called themselves pro-independence were legalized, such as the Socialist Party of National Liberation (PSAN) on September 10, 1977, or precursors such as the National Front of Catalonia (FNC), which had already been operating clandestinely since the 1960s and helped to articulate the pro-independence space during the transition. These parties, or their direct heirs—the Republican Left of Catalonia (ERC), which was refounded in 1977 after its ban during Francoism and was officially legalized in August of that year despite its historical existence since the Se
@Joan Barrera
English:
The heirs of the transition: the pro-independence parties that have lived off Spanish charity and betrayed national freedom
The Spanish Transition of 1978, this supposed democratic miracle that some still venerate as an altar, was in reality a pact of silence about the closed wounds of Francoism. In the midst of that theater of reconciliation, parties that called themselves pro-independence were legalized, such as the Socialist Party of National Liberation (PSAN) on September 10, 1977, or precursors such as the National Front of Catalonia (FNC), which had already been operating clandestinely since the 1960s and helped to articulate the pro-independence space during the transition. These parties, or their direct heirs—the Republican Left of Catalonia (ERC), which was refounded in 1977 after its ban during Francoism and was officially legalized in August of that year despite its historical existence since the Second Republic; Together for Catalonia (heir of Convergència Democràtica de Catalunya, which embraced independence in 2012), and the Candidatura d'Unitat Popular (CUP)—were born or refounded under the shadow of the 1978 Constitution, accepting the rules of the Spanish game in exchange for public salaries, privileges and warm seats in Parliament. But all of this cannot be explained without the prophetic denunciation of Lluís Maria Xirinacs, who from the Assembly of Catalonia and as an independent senator cried out against the betrayal of the Catalan leaders, who abandoned the path of rupture for the reform agreed with Madrid, renouncing self-determination for a few alleys in the sun. Today, forty-seven years later, time has shown what Xirinacs already suspected: they are a gang of lifers who have parasitized the independence movement without advancing one step in national freedom. They should fold, and make way for new forces like Aliança Catalana, which, despite the hasty criticism, at least deserve a chance to demonstrate their commitment. Let's remember the facts more precisely. ERC, founded in 1931 during the Second Republic, was banned and dissolved after the Civil War, but survived in exile and underground. PSAN, legalized shortly before the Constitution, was a reference point for the Marxist independence left, with roots in the underground struggle against Franco since 1968. It inspired coalitions like Independentistes dels Països Catalans and influenced the sovereignty space, but ERC was not a direct heir; However, in 1977 it resolved its internal division and was officially legalized in August of that year, after being unable to run in the June elections due to its defense of the Republic and self-determination—it went into coalition as Esquerra de Catalunya and obtained one deputy. The FNC, another pillar, had already been active since 1960 and collaborated in the Conference of Independentist Organizations of November 1977, attempting to reorganize the sovereignty space. The CUP, for its part, was born much later, in 2001, as a synthesis of former far-left pro-independence groups, indirect heirs of those years of forced legalization: it is the culmination of the Popular Unity, a movement that dates back to the 1990s with the Vinaròs Process and the Assembly of Independentist Left Municipalities (AMEI), inspired by the radical left of the PSAN and the Moviment de Defensa de la Terra, but which did not become a structured party until the 2003 municipal elections. And Junts? It is the direct son of CiU, which Jordi Pujol refounded in 1974 as Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), but which only jumped on the pro-independence bandwagon when it was convenient, after decades of managing autonomy as a family business. All of them, legalized or refounded under the 1978 regime, accepted the constitutional framework that denies self-determination, in exchange for public funding and immunity. They were the "good guys" of the State: money for campaigns, deputies with millionaire salaries and licenses to talk about sovereignty without doing it. And in this context, as Xirinacs points out in La traïció dels líders (1993-1997), the Catalan leaders —from Pujol to the Socialists— betrayed the popular hope of the Assembly of Catalonia, opting for integration into the State instead of the sovereignty-based rupture.Time, however, is a relentless judge. Since 2012, when the independence movement exploded with the Montjuïc referendum and the human chain of the Via Catalana, these parties promised paradise. They filled squares with millions of people, won absolute majorities in 2015 with Junts pel Sí, and proclaimed the republic in 2017. But what have we gained? Nothing, except a pile of ruins. On October 1, 2017, the referendum that should have been the definitive step, was a scandal of collective cowardice. While the Spanish police beat up pedestrians and volunteers —with 1,066 documented injuries—, the leaders of ERC and Junts looked at each other's fingers from their offices. Puigdemont, instead of firmly defending the ballot boxes, fled to Brussels, leaving behind a paralyzed government. ERC, with Oriol Junqueras at the helm, opted for "disobedience in dialogue", a euphemism for "agreed surrender". The CUP, which called itself the radical alternative, ended up voting in favour of Spanish budgets and making an agreement with the PSC on local issues. That day was not just a tactical defeat; it was the revelation of a political elite that prefers salaries to risks, exactly as Xirinacs denounced that the transition parties had abandoned the popular struggle for seats of power. And then? Even worse. The following years were a festival of betrayals. The 2023 amnesty, negotiated by Junqueras and Aragonès with Pedro Sánchez, released prisoners, yes, but in exchange for silence on independence. ERC entered the Spanish Government with ministries and commissions, placing its own in public companies of the State - a scandal that reveals how they have exchanged the republic for wallets. Together, since Puigdemont's symbolic exile, he has spent more time blackmailing Madrid than building a real alternative; his "leadership" of the pro-independence bloc in 2024 was a mirage, with only 35 seats and a growing dependence on the PSC. The CUP, diluted in its verbal anti-capitalism, has even lost its radicalism, ending up with 4 deputies and pacts with the local right to not disappear. Today, in 2025, the pro-independence bloc is a minority in Parliament —59 seats compared to the 86 of the PSC, PP and Vox—, and support for independence has fallen to 55% among its potential voters, according to the CEO. Where are we in terms of national freedom? Backwards, with a Spanish State that injects millions into surveillance against us and a Catalan Government that talks about "new Catalanism" instead of a republic. This action is not accidental; it is the fruit of a structural dependence. These parties live off public salaries: MPs with 80,000 euros a year, parties financed with millions from the State, and privileges such as official cars and advisors. They are lifers who criticize the "regime of 1978" while sucking its blood. And now, when Aliança Catalana appears —a new party, founded in 2020, that defends unilateral independence with firm policies against uncontrolled immigration and insecurity—, it attacks them without giving them time. "Extreme right!", they shout, as if they had not been the first to make a pact with the Spanish extreme right to stay in power. Aliança won Ripoll in 2023 with 30% of the vote and entered Parliament with 2 seats in 2024, defending a sovereign Catalonia that prioritizes Catalans. Personally, I have no idea how they will do it if they come to power — they may fail, like everyone else — but at least they haven't lived through decades of empty promises. What I do know is how this gang has done it: with inflammatory speeches to win votes and lukewarm negotiations to avoid losing privileges. They have left the process in a cul-de-sac, with independence movements in Quebec and Scotland advancing towards real referendums while we get entangled in dialogue tables that only serve to make a fool of ourselves. It's time for them to fold. The heirs of the transition have shown that their freedom is subordinate to salaries and pacts with Madrid, just as Xirinacs prophesied when he denounced that the transition was a scam that robbed Catalonia fiscally and culturally. They are leaving behind an exhausted movement, with a disillusioned young generation and a country still a prisoner. If they want coherence, they should hand over the baton to forces that, like Aliança Catalana, at least try to break the cycle. Otherwise, history will judge them not as leaders, but as opportunists who sold the national soul for a comfortable chair. Catalonia deserves more than this: it deserves action, not excuses.
Joan Barrera likes this.
Joan Barrera reshared this.