Hi ha un temps, no tan llunyà, en què la paraula "funcionari" evocava una imatge ben diferent de l'actual. Era sinònim d'un ofici, una vocació de servei públic, exercit per persones que, malgrat cobrar sous modestos, posseïen un coneixement profund de la maquinària administrativa. Eren els guardians dels tràmits, els facilitadors de la relació entre el ciutadà i l'Administració. Es valorava la seva qualificació, la seva experiència i el seu compromís amb el bé comú. Avui, però, aquesta figura ha sofert una metamorfosi preocupant, convertint-se en l'epítom d'un privilegi injustificat i una casta allunyada de les necessitats reals de la població.
L'ofici que va deixar de ser-ho

Abans, ser funcionari exigia un domini concret de les normes i procediments. Era un ofici amb majúscules, on el saber fer i l'eficiència eren la moneda de canvi. La seva labor no era còmoda ni estava particularment ben remunerada, però hi havia una clara consciència de missió: servir al ciutadà i garantir que l'Estat funcionàs amb rigor. La plaça es guanyava amb esforç i oposició, i el lloc es mantindria amb competència i dedicació. Era, en essència, la columna vertebral d'una administració previsible i tècnica.
La gran fractura: quan la seguretat es va convertir en privilegi

El punt d'inflexió va arribar quan l'estabilitat laboral absoluta va eclipsar qualsevol altra consideració. El que era un dret legítim per a protegir la independència del funcionari de les pressions polítiques es va deformar fins a convertir-se en un blindatge contra la rendició de comptes i l'excel·lència. Avui, molts veuen la funció pública no com una vocació, sinó com un refugi: un lloc on, una vegada dins, l'esforç es dilueix perquè el despatx està assegurat "de per vida", independentment de la qualitat del treball fet.

Aquesta distorsió s'agreuja quan es comparen els sous i les condicions amb les del sector privat. Sovint, per a tasques similars o menys exigents, el funcionari gaudeix d'un salari superior, horaris intocables, vacances inflexibles i un sistema de promoció que, en molts casos, premia més l'antiguitat que el mèrit. És una realitat que genera una profunda fractura social i una sensació d'injustícia entre aquells que han de competir i innovar diàriament per mantenir el seu lloc de treball.
L'ombra del nepotisme i l'opacitat

Potser l'aspecte més tòxic d'aquest nou model és la sospita, sovint fundada, de què l'accés i la promoció interna no es regeixen sempre per criteris objectius. La imatge d'una "màfia" que "apany olla" als seus no és nova. Es parla de places que "es mouen" per a amics o afins, de convocatòries dissenyades a mida i d'una falta de transparència deliberada en les ofertes de treball públic. Quan una vacant no es publicita amb l'abast adequat, quan les proves d'accés es veuen desbordades per la burocràcia o quan els tribunals semblen estar compostos per noms recurrents, el missatge és clar: el sistema està tancat per a qui no pertany al cercle.
El poder real: per sobre dels polítics

Aquesta estructura paral·lela ha aconseguit acumular un poder immens. Els funcionaris, especialment aquells amb llocs directius o d'alt rang, coneixen els secrets de l'Administració millor que ningú. Els càrrecs polítics, elegits democràticament, arriben i se'n van, però ells romanen. Aquesta dinàmica crea una relació de força on el polític, conscient de la seva temporalitat i la falta de coneixement tècnic, sovint evita l'enfrontament. Són conscients que xocar amb aquesta xarxa burocràtica és una batalla perduda d'antuvi. Així, el poder real, el que decideix com s'apliquen les normes i cap on flueixen els recursos, resideix en estaments no electes, en una clara contradicció amb els principis democràtics.
Conclusió: una administració desconnectada

El resultat d'aquesta evolució és una administració pública deslligada de la seva raó de ser: el servei al ciutadà. S'ha passat d'un model basat en l'ofici i la vocació a un altre centrat en el privilegi i la perpetuació d'una casta. Es necessita amb urgència una reforma profunda que torni a posar el mèrit, la transparència i l'eficiència en el centre del sistema. Cal acabar amb els feixucs procediments que afavoreixen l'opacitat, instaurar mecanismes reals d'avaluació del rendiment i assegurar que la funció pública torni a ser un instrument àgil al servei de la gent, i no un financer en si mateix. La salut de la nostra democràcia depèn, en gran part, de tornar a dignificar l'ofici de servir al públic.