Quan parlem del deute dels Estats Units, les xifres són tan astronòmiques que perden tot sentit: més de 34 bilions de dòlars. Els titulars apocalíptics es multipliquen, però la realitat és més matisada i, sobretot, reveladora dels jocs de poder que es lliuren a Washington. La veritat incòmoda és que aquest deute no representa un perill existencial per al país, llevat que es trenquin les regles no escrites que el sustenten o que es converteixi en una arma política amb conseqüències imprevistes.

El Mecanisme Infal·lible (Fins Ara)

El secret de la pervivència del deute nord-americà rau en tres pilars inqüestionables:

El dòlar com a Divisa Global: El món comercia i acumula reserves en dòlars. Això crea una demanda constant i artificial de deute del Tresor dels EEUU, ja que és l'actiu més líquid i "segur" en dòlars que existeix. Els països necessiten dòlars, i per obtenir-los, compren bons dels EEUU.

L'Auto-Crèdit: Com bé s'ha assenyalat, una part monumental d'aquest deute és en mans domèstiques. La Reserva Federal, els fons de pensions dels funcionaris o els grans bancs nord-americans en són els principals titulars. És un sistema circular: els ciutadans i les institucions dels EEUU es presten diners a si mateixos. Això redueix dràsticament la vulnerabilitat a factors externs.

El Refinançament Perpètua: Ningú espera que els EEUU tornin a pagar els 34 bilions. L'únic que importa és que paguin els interessos puntualment. Mentre el govern continuï refinançant el deute que venç (emeten nous bons per pagar els antics) i honorant els cupons, el món seguirà prestant-li diners. És una hipoteca infinita sobre la seva pròpia credibilitat.

L'Única Amenaça Real: la Bomba Política

El perill, doncs, no és econòmic sinó polític. Es manifesta de dues maneres:

El Joc Perillós del Sostre del Deute: Periòdicament, el Congrés ha d'aprovar l'increment del límit del deute per permetre al govern pagar les despeses ja aprovades. Aquí és on el Partit Republicà, especialment el seu ala més conservadora, ha trobat una eina de gran impacte. Amenaçar amb no elevar el sostre del deute és com amenaçar de deixar de pagar la hipoteca per forçar un canvi en les despeses futures. És una jugada que, si surt malament, podria fer que el govern deixés de pagar els interessos per primera vegada en la història, trencant el mite de la invulnerabilitat i provocant un terratrèmol financer global.

L'Espantall de la Despesa Social: És en aquest context on sorgeix la gran hipocresia. Certes veus polítiques, de nou sobretot dins del Partit Republicà, utilitzen el deute com a espantall per justificar grans retallades en programes socials com la Sanitat (Medicare/Medicaid), el Segure Social o les ajudes a l'educació. Es presenta com una necessitat matemàtica ineludible: "el deute ens obliga a ajustar-nos el cinturó".

Tanmateix, aquest discurs rarament s'aplica al pressupost de Defensa, que supera els 800.000 milions de dòlars anuals i continua creixent. La discussió no és si cal reduir o no la despesa, sinó quin tipus de despesa es considera intocable. Es qüestiona feroçment l'ajuda als més vulnerables mentre es dona per bona una despesa militar que, en molts casos, ni tan sols pot ser auditada completament pel Pentàgon.

Les Agències de Qualificació: l'Espasa de Dàmocles

Les agències de qualificació (Standard & Poor's, Moody's, Fitch) han actuat històricament amb mans de seda amb els EEUU. Però fins i tot elles, quan la disfunció política és massa evident, poden fer sonar l'alarma. L'abaixament de la qualificació per part de Standard & Poor's el 2011, després d'una batalla particularment perillosa pel sostre del deute, va ser un avís. Va ser un reconeixement que l'amenaça no és la solvència econòmica dels EEUU, sinó la seva feblesa política.

Si aquestes agències decidissin abaixar la nota creditícia de forma sostinguda, els grans inversors institucionals podrien començar a exigir interessos més alts per comprar deute nord-americà. Això encariria el cost del deute i faria real el que avui és una amenaça política: que els interessos esdevinguin una càrrega insuportable.

Conclusió: el Deute com a Símptoma

La discussió sobre el deute dels EEUU ha deixat de ser tècnica per esdevenir ideològica. S'utilitza com a arma per a una guerra cultural i política on el que realment es discuteix no és la sostenibilitat financera, sinó el paper de l'Estat. Mentre es demonitza la despesa social com a causant de tots els mals, es desvia la mirada de la despesa militar i de la incapacitat crònica del sistema polític per gestionar el país més enllà de l'endemà.

El deute és real, però no és el monstre que ens pinten. És, més aviat, l'espill on es reflecteixen les veritables fractures i prioritats d'una superpotència que, en lloc de debatre el seu futur, s'entreté jugant a la ruleta russa amb els fonaments del seu propi sistema financer.