Apareixen les pancartes amb grans lletres de colors. S'anuncia amb gran fanfàrria una "consulta ciutadana històrica", un "procés participatiu sense precedents". Els governants municipals, somrient als mitjans, parlen de "democràcia directa", de "donar veu a la ciutadania". I després, quan s'acaba la foto i s'emporten les urnes de cartó, tot queda en un mer estudi, en un informe que s'arxivarà, en una excusa perfecta per no fer res.

És el gran engany de la participació d'aparell: convidar els veïns i veïnes a decidir sobre el que és transcendent per després ignorar-los amb una sofisticació que roba l'insult. S'activa tot el mecanisme—assajos, pàgines web, reunions—per crear la il·lusió que la ciutadania té el control, quan en realitat el control segueix estancat als despatxos de sempre.

El Guió Preestablert del Participacionisme

El guió és sempre el mateix i resulta ofensivament predictible:

El Gran Anunci: Es presenta amb màxima esplendor un tema crucial: els pressupostos participatius, el futur d'un equipament, la remodelació d'una plaça. Es diu que "per primera vegada" la gent decidirà.

La Farsa Consultiva: Es dediquen recursos públics a muntar l'espectacle. Es fan formularis en línia, es recullen propostes, s'organitzen jornades. La ciutadania, il·lusionada, dedica el seu temps i il·lusió a pensar col·lectivament.

L'Etapa del "S'Estudiarà": Aquí és on s'aplica el frenet. Les propostes ciutadanes no s'apliquen; es "estudien". Es creen comissions d'"anàlisi". L'ajuntament al·lega "complexitat tècnica", "viabilitat jurídica" o "consistència pressupostària". És la fase de la procrastinació disfressada de rigor.

L'Arxivament i l'Oblit: Després de mesos o anys d'"estudi", les propostes moren d'inactivitat en un calaix o es dilueixen fins a ser irreconeixibles. L'única cosa que perduren són les fotografies dels regidors somrient al costat de les urnes, utilitzades com a prova del seu compromís democràtic.

La Motivació Real: La Propaganda

La raó d'aquest teatre no és la millora democràtica, sinó la propaganda. Un procés participatiu ofereix uns retorns immensos en imatge amb una inversió mínima en decisió real.

Rentat de cara: Permet als governs municipals mostrar-se com a oberts i moderns, encobrint així la seva pròpia inacció o manca d'idees.

Instrumentalització ciutadana: Es converteix la il·lusió de la gent en una eina de màrqueting. Les propostes ciutadanes es fan servir com a decorat per a les polítiques que l'ajuntament vol impulsar de totes maneres.

Descàrrega de responsabilitats: Quan una decisió és complicada o impopular, què millor que amagar-se darrere d'un "ho decidirà la ciutadania"? Després, si el procés fracassa o les propostes no són executades, la culpa és d'un procés "complex" o de la mateixa ciutadania per no haver sabut proposar solucions "viables".

Les Excuses Eternes

L'inventari de justificacions per a no fer cas és tan previsible com el guió inicial:

"És molt car": Es desestima una proposta popular al·legant costos desorbitats, sense presentar estudis econòmics detallats ni buscar alternatives de finançament.

"No és competent": Es dilueix la responsabilitat assegurant que el tema depèn d'una altra administració, mentre es presenta el procés com una gesta municipal.

"Ja ho tenim en compte": Les propostes es desnaturalitzen i es fonen en un projecte més ampli que les deixa irreconeixibles, però es ven com un "èxit de la participació".

Conclusió: Exigir Decisió, No Teatre

La veritable democràcia participativa no es mesura per la quantitat de consultes sinó per la qualitat de les seves conseqüències. No es tracta d'opinar per opinar, sinó de decidir per transformar.

És hora de cridar l'engany pel seu nom: paternalisme cínic. Els ciutadans i ciutadanes no són nens a qui cal distreure amb jocs de participació mentre els adults de veritat prenen les decisions. Són els protagonistes legítims de l'espai públic.

Hem de deixar d'aplaudir l'anunci i començar a exigir els resultats. La pròxima vegada que un ajuntament anunciï amb pompa un procés participatiu, la resposta ha de ser clara: "Molt bé. I quins mecanismes legals i pressupostaris garantiran que el que decidim es farà realitat?".

La participació no és un espectacle. És un dret. I deixar que es converteixi en pura escenografia és una traïció més a la confiança ciutadana.

Amb la perspectiva del temps, el procés independentista del 2017 es revela no com una ruptura espontània, sinó com un complexíssim tauler d'escacs on tots els jugadors, voluntàriament o no, van complir una funció assignada. El resultat final va ser una tempesta perfecta que, en lloc de canviar les estructures de poder, les va reforçar, confirmant l'axioma: es va canviar-ho tot per no canviar res essencial.

El Replantejament de les Peces: El naixement d'un nou tauler

Abans de l'ofensiva final, el tauler polític es va haver de reconfigurar. La vella Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), enfonsada pels escàndols del 3% i la pèrdua de hegemonia, va entendre que la seva única opció de supervivència era abraçar amb força la causa que havia instrumentalitzat durant anys. D'aquesta necessitat va néixer el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), l'intent fallit de reinventar-se. Però el veritable moviment va ser la creació de Junts per Catalunya (JxCat), la plataforma que va permetre a l'antiga elite convergent tornar al centre del poder, ara vestida de independentisme urgent i víctima de l'Estat. Va ser un canvi de roba per mantenir el càrrec.

D'altra banda, el procés va actuar com un accelerador de partícules per a formacions que ja existien, però que es van veure projectades a l'escena nacional. La CUP, amb una llarga trajectòria en l'activisme municipal i assembleari, va trobar en el procés l'escenari perfecte per a la seva maximalista i esdevenir el contrapès indispensable, la clau de volta que donava o treia majories. El seu paper va ser crucial per forçar l'escenari de l'enfrontament.

I no podem entendre la dinàmica sense la reacció unionista. El procés va fer néixer o va impulsar exponencialment les seves pròpies respostes. Ciutadans (Cs), que ja existia com a formació "anti-nacionalista", es va erigir en l'expressió més vehement del constitucionalisme espanyol, convertint-se en la força més votada a Catalunya el 2017. El seu auge va ser directament proporcional a la radicalització del conflicte.

L'Escenificació del Conflicte: Tots tenien un paper

Un cop el tauler va estar preparat, va començar l'obra.

D'una banda, l'independentisme va escenificar la unitat d'acció. JxCat i ERC, amb projectes i bases diferents, van protagonitzar una alianza forçada per la inèrcia dels esdeveniments. ERC va assumir el paper del independentisme "mesurat" i institucional, el contrapunt a la acceleració de Junts, però sense voler o poder trencar la dinàmica. La CUP va fer de consciència crítica i element pressionador, empenyent cap a l'enfrontament directe.

De l'altra, l'Estat i els poders fàctics van actuar amb la lògica del bomber piròman. Es va permetre que la flama cremés fins a un punt sense retorn. Es van tolerar consultes no vinculants com la d'Arenys de Munt (2009) i fins i tot es va mirar cap a una altra banda durant els primers passos del 1-O, com a vàlvules d'escape controlades. L'objectiu no era apagar el foc prematurament, sinó deixar que creixés per després poder aplicar tot el pes de la llei en el moment àlgid. L'aplicació de l'Article 155, la intervenció de la Generalitat i la repressió judicial van ser l'acte final d'aquesta estratègia.

Els altres actors van completar l'escenografia. El PSC va encarnar el constitucionalisme català, un paper incòmode però necessari. Els Comuns van fer de pont moral i advocate del diàleg impossible, un paper que els va permetre apel·lar a tots dos col·lectius sense satisfer-ne del tot cap.

L'Objectiu Real: La Gran Desmobilització

El gran joc no era la independència immediata ni la unitat a curt termini. L'objectiu estratègic, ideat pels poders fàctics tant catalans com espanyols, era molt més profund: apagar la flama independentista durant dècades. I, en això, van ser extraordinàriament eficaços.

El procés va mostrar, de la manera més crua possible, el sostre de vidre de la independència. L'Estat va demostrar que tenia les eines legals, policials, econòmiques i mediàtiques per triturar qualsevol intent. El missatge dissuassori va calar fondament en una part important de la societat: el preu a pagar era massa alt. La il·lusió del 2017 va donar pas a la frustració, la fatiga i la divisió del 2024.

Conclusió: La radiografia del temps

Avui, la radiografia és clara. Els que van prometre la República estan gestionant els pressupostos de l'Estat que van voler abolir. L'antiga Convergència, ara Junts, segueix lluitant per la seva rellevància. L'independentisme està dividit i desorientat, i la societat catalana, cansada. El procés va ser un terratrèmol que va alterar el paisatge superficial, però les grans estructures de poder econòmic i institucional, tant a Barcelona com a Madrid, van sobreviure i se’n van reafirmar. Tots van actuar els seus papers en una tragèdia que, en el fons, va ser una farsa per a la gran majoria. Es va canviar-ho tot —partits, discursos, esperances— amb l'únic i cínic objectiu de no canviar res fonamental.