✨ #Duralex, la mítica empresa transformada en #cooperativa de treball, necessitava 5 milions d'euros de capital social voluntari...
I ho ha aconseguit en NOMÉS UNES HORES!
Això demostra que el model cooperatiu és fort, resilient i té el favor de la gent.
@LesScop crida l'Estat a posar més recursos perquè els treballadors puguin convertir-se en propietaris de més empreses i menys en #startups deslocalitzables.
També fora bo que el Govern Balear en prengués nota.
✨ #Duralex, la mítica empresa transformada en #cooperativa de treball, necessitava 5 milions d'euros de capital social voluntari...
I ho ha aconseguit en NOMÉS UNES HORES!
Això demostra que el model cooperatiu és fort, resilient i té el favor de la gent.
@LesScop crida l'Estat a posar més recursos perquè els treballadors puguin convertir-se en propietaris de més empreses i menys en #startups deslocalitzables.
També fora bo que el Govern Balear en prengués nota.
Quan parlem del deute dels Estats Units, les xifres són tan astronòmiques que perden tot sentit: més de 34 bilions de dòlars. Els titulars apocalíptics es multipliquen, però la realitat és més matisada i, sobretot, reveladora dels jocs de poder que es lliuren a Washington. La veritat incòmoda és que aquest deute no representa un perill existencial per al país, llevat que es trenquin les regles no escrites que el sustenten o que es converteixi en una arma política amb conseqüències imprevistes.
El Mecanisme Infal·lible (Fins Ara)
El secret de la pervivència del deute nord-americà rau en tres pilars inqüestionables:
El dòlar com a Divisa Global: El món comercia i acumula reserves en dòlars. Això crea una demanda constant i artificial de deute del Tresor dels EEUU, ja que és l'actiu més líquid i "segur" en dòlars que existeix. Els països necessiten dòlars, i per obtenir-los,
... show more
Quan parlem del deute dels Estats Units, les xifres són tan astronòmiques que perden tot sentit: més de 34 bilions de dòlars. Els titulars apocalíptics es multipliquen, però la realitat és més matisada i, sobretot, reveladora dels jocs de poder que es lliuren a Washington. La veritat incòmoda és que aquest deute no representa un perill existencial per al país, llevat que es trenquin les regles no escrites que el sustenten o que es converteixi en una arma política amb conseqüències imprevistes.
El Mecanisme Infal·lible (Fins Ara)
El secret de la pervivència del deute nord-americà rau en tres pilars inqüestionables:
El dòlar com a Divisa Global: El món comercia i acumula reserves en dòlars. Això crea una demanda constant i artificial de deute del Tresor dels EEUU, ja que és l'actiu més líquid i "segur" en dòlars que existeix. Els països necessiten dòlars, i per obtenir-los, compren bons dels EEUU.
L'Auto-Crèdit: Com bé s'ha assenyalat, una part monumental d'aquest deute és en mans domèstiques. La Reserva Federal, els fons de pensions dels funcionaris o els grans bancs nord-americans en són els principals titulars. És un sistema circular: els ciutadans i les institucions dels EEUU es presten diners a si mateixos. Això redueix dràsticament la vulnerabilitat a factors externs.
El Refinançament Perpètua: Ningú espera que els EEUU tornin a pagar els 34 bilions. L'únic que importa és que paguin els interessos puntualment. Mentre el govern continuï refinançant el deute que venç (emeten nous bons per pagar els antics) i honorant els cupons, el món seguirà prestant-li diners. És una hipoteca infinita sobre la seva pròpia credibilitat.
L'Única Amenaça Real: la Bomba Política
El perill, doncs, no és econòmic sinó polític. Es manifesta de dues maneres:
El Joc Perillós del Sostre del Deute: Periòdicament, el Congrés ha d'aprovar l'increment del límit del deute per permetre al govern pagar les despeses ja aprovades. Aquí és on el Partit Republicà, especialment el seu ala més conservadora, ha trobat una eina de gran impacte. Amenaçar amb no elevar el sostre del deute és com amenaçar de deixar de pagar la hipoteca per forçar un canvi en les despeses futures. És una jugada que, si surt malament, podria fer que el govern deixés de pagar els interessos per primera vegada en la història, trencant el mite de la invulnerabilitat i provocant un terratrèmol financer global.
L'Espantall de la Despesa Social: És en aquest context on sorgeix la gran hipocresia. Certes veus polítiques, de nou sobretot dins del Partit Republicà, utilitzen el deute com a espantall per justificar grans retallades en programes socials com la Sanitat (Medicare/Medicaid), el Segure Social o les ajudes a l'educació. Es presenta com una necessitat matemàtica ineludible: "el deute ens obliga a ajustar-nos el cinturó".
Tanmateix, aquest discurs rarament s'aplica al pressupost de Defensa, que supera els 800.000 milions de dòlars anuals i continua creixent. La discussió no és si cal reduir o no la despesa, sinó quin tipus de despesa es considera intocable. Es qüestiona feroçment l'ajuda als més vulnerables mentre es dona per bona una despesa militar que, en molts casos, ni tan sols pot ser auditada completament pel Pentàgon.
Les Agències de Qualificació: l'Espasa de Dàmocles
Les agències de qualificació (Standard & Poor's, Moody's, Fitch) han actuat històricament amb mans de seda amb els EEUU. Però fins i tot elles, quan la disfunció política és massa evident, poden fer sonar l'alarma. L'abaixament de la qualificació per part de Standard & Poor's el 2011, després d'una batalla particularment perillosa pel sostre del deute, va ser un avís. Va ser un reconeixement que l'amenaça no és la solvència econòmica dels EEUU, sinó la seva feblesa política.
Si aquestes agències decidissin abaixar la nota creditícia de forma sostinguda, els grans inversors institucionals podrien començar a exigir interessos més alts per comprar deute nord-americà. Això encariria el cost del deute i faria real el que avui és una amenaça política: que els interessos esdevinguin una càrrega insuportable.
Conclusió: el Deute com a Símptoma
La discussió sobre el deute dels EEUU ha deixat de ser tècnica per esdevenir ideològica. S'utilitza com a arma per a una guerra cultural i política on el que realment es discuteix no és la sostenibilitat financera, sinó el paper de l'Estat. Mentre es demonitza la despesa social com a causant de tots els mals, es desvia la mirada de la despesa militar i de la incapacitat crònica del sistema polític per gestionar el país més enllà de l'endemà.
El deute és real, però no és el monstre que ens pinten. És, més aviat, l'espill on es reflecteixen les veritables fractures i prioritats d'una superpotència que, en lloc de debatre el seu futur, s'entreté jugant a la ruleta russa amb els fonaments del seu propi sistema financer.
I agree that precision is a great quality in writing. We often forget when we write about something that none of the context that we usually can take for granted in a conversation is there. Especially when we are writing for a public forum and we use demographic specific colloquialism that can be easily misunderstood.
Though in casual conversation with friends I find the omission of an article or pronoun to be acceptable. Most will understand your meaning in any case. We actually do this transparently in our minds. Our mind adds words that were omitted for us. We often remember things differently than they were actually told to us.
@Unus Nemo It's an ironic way of saying where the president of the Valencian Community was when people were drowning in the DANA storm. He was eating at a restaurant with a journalist for hours while ignoring phone calls. I'm making a wicked pun.
La Transició espanyola del 1978, aquest suposat miracle democràtic que alguns encara veneren com un altar, va ser en realitat un pacte de silenci sobre les ferides ocloses del franquisme. Enmig d'aquell teatre de la reconciliació, es van legalitzar partits que es deien independentistes, com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) el 10 de setembre de 1977, o precursors com el Front Nacional de Catalunya (FNC), que ja operava clandestinament des dels anys 60 i va contribuir a articular l'espai independentista durant la transició. Aquests partits, o els seus hereus directes —Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que va ser refundada el 1977 després de la seva prohibició durant el franquisme i es va legalitzar oficialment a l'agost d'aquell any malgrat la seva existència històrica des de la Segona República; Junts per Catalunya (hereva de Convergència Democràtica de Catalunya, que va abraçar l'independentisme el 2012), i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)—, van n... show more
La Transició espanyola del 1978, aquest suposat miracle democràtic que alguns encara veneren com un altar, va ser en realitat un pacte de silenci sobre les ferides ocloses del franquisme. Enmig d'aquell teatre de la reconciliació, es van legalitzar partits que es deien independentistes, com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) el 10 de setembre de 1977, o precursors com el Front Nacional de Catalunya (FNC), que ja operava clandestinament des dels anys 60 i va contribuir a articular l'espai independentista durant la transició. Aquests partits, o els seus hereus directes —Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que va ser refundada el 1977 després de la seva prohibició durant el franquisme i es va legalitzar oficialment a l'agost d'aquell any malgrat la seva existència històrica des de la Segona República; Junts per Catalunya (hereva de Convergència Democràtica de Catalunya, que va abraçar l'independentisme el 2012), i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)—, van néixer o es van refundar sota l'ombra de la Constitució del 78, acceptant les regles del joc espanyol a canvi de sous públics, privilegis i cadires càlides al Parlament. Però tot plegat no s'explica sense la denúncia profètica de Lluís Maria Xirinacs, que des de l'Assemblea de Catalunya i com a senador independent va clamar contra la traïció dels líders catalans, que van abandonar el camí de la ruptura per la reforma pactada amb Madrid, renunciant a l'autodeterminació per uns quants carrerons al sol. Avui, quaranta-set anys després, el temps ha demostrat el que Xirinacs ja sospitava: són una colla de vividors que han parasitat el moviment sobiranista sense avançar un pam en la llibertat nacional. Haurien de plegar, i deixar pas a forces noves com Aliança Catalana, que, malgrat les crítiques precipitades, almenys mereixen una oportunitat per demostrar el seu compromís. Recordem els fets amb més precisió. ERC, fundat el 1931 durant la Segona República, va ser prohibit i dissolt després de la Guerra Civil, però va sobreviure en l'exili i la clandestinitat. El PSAN, legalitzat poc abans de la Constitució, era un referent de l'esquerra independentista marxista, amb arrels en la lluita clandestina contra Franco des del 1968. Va inspirar coalicions com Independentistes dels Països Catalans i va influir en l'espai sobiranista, però ERC no en va ser un hereu directe; en canvi, el 1977 va resoldre la seva divisió interna i es va legalitzar oficialment l'agost d'aquell any, després de no poder concórrer a les eleccions de juny per la seva defensa de la República i l'autodeterminació —va anar en coalició com a Esquerra de Catalunya i va obtenir un diputat. El FNC, un altre pilar, ja havia estat actiu des del 1960 i va col·laborar en la Conferència d'Organitzacions Independentistes del novembre del 1977, intentant reorganitzar l'espai sobiranista. La CUP, per la seva banda, neix molt més tard, el 2001, com a síntesi d'antics grups d'extrema esquerra independentista, hereus indirectes d'aquells anys de legalització forçada: és la culminació de la Unitat Popular, un moviment que remunta als anys 90 amb el Procés de Vinaròs i l'Assemblea de Municipis d'Esquerra Independentista (AMEI), inspirat en l'esquerra radical del PSAN i el Moviment de Defensa de la Terra, però que no va ser un partit estructurat fins a les eleccions municipals del 2003. I Junts? És el fill directe de CiU, que Jordi Pujol va refundar el 1974 com a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), però que només va saltar al carro independentista quan convenia, després de dècades gestionant l'autonomia com un negoci familiar. Tots ells, legalitzats o refundats sota el règim del 78, van acceptar el marc constitucional que nega l'autodeterminació, a canvi de finançament públic i immunitat. Eren els "bonics" de l'Estat: diners per campanyes, diputats amb sous milionaris i llicències per parlar de sobirania sense fer-la. I en aquest context, com assenyala Xirinacs a La traïció dels líders (1993-1997), els líders catalans —des de Pujol fins als socialistes— van trair l'esperança popular de l'Assemblea de Catalunya, optant per la integració en l'Estat en lloc de la ruptura sobiranista. El temps, però, és un jutge implacable. Des del 2012, quan l'independentisme va esclatar amb la consulta de Montjuïc i la cadena humana de la Via Catalana, aquests partits van prometre el paradís. Van omplir places amb milions de persones, van guanyar majories absolutes el 2015 amb Junts pel Sí, i van proclamar la república el 2017. Però què hem guanyat? Res, excepte una pila de ruïnes. L'1 d'octubre del 2017, el referèndum que hauria d'haver estat el pas definitiu, va ser un escàndol de covardia col·lectiva. Mentre la policia espanyola apallissava vianants i voluntaris —amb 1.066 ferits documentats—, els líders d'ERC i Junts es miraven els dits de les mans des de les seves oficines. Puigdemont, en lloc de defensar les urnes amb fermesa, va fugir a Brussel·les, deixant enrere un Govern paralitzat. ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, va optar per la "desobediència dialogant", un eufemisme per dir "rendició pactada". La CUP, que es deia l'alternativa radical, va acabar votant a favor de pressupostos espanyols i pactant amb el PSC en qüestions locals. Aquell dia no va ser només una derrota tàctica; va ser la revelació d'una elit política que prefereix els sous als riscs, exactament com Xirinacs va denunciar que els partits de la transició havien abandonat la lluita popular per les cadires del poder. I després? Pitjor encara. Els anys posteriors van ser un festival de traïcions. L'amnistia del 2023, negociada per Junqueras i Aragonès amb Pedro Sánchez, va alliberar presos, sí, però a canvi de silenci sobre la independència. ERC va entrar al Govern espanyol amb ministeris i comissions, col·locant els seus en empreses públiques de l'Estat —un escàndol que revela com han canviat la república per carteres. Junts, des de l'exili simbòlic de Puigdemont, ha dedicat més temps a xantatges amb Madrid que a construir una alternativa real; el seu "lideratge" del bloc independentista el 2024 va ser un miratge, amb només 35 escons i una dependència creixent del PSC. La CUP, diluïda en el seu anticapitalisme verbal, ha perdut fins i tot el seu radicalisme, acabant amb 4 diputats i pactes amb la dreta local per no desaparèixer. Avui, el 2025, el bloc independentista és minoria al Parlament —59 escons davant dels 86 de PSC, PP i Vox—, i el suport a la independència ha caigut al 55% entre els seus votants potencials, segons el CEO. On som en termes de llibertat nacional? Enrere, amb un Estat espanyol que injecta milions en vigilància contra nosaltres i un Govern català que parla de "nou catalanisme" en lloc de república. Aquesta actuació no és casual; és el fruit d'una dependència estructural. Aquests partits viuen dels sous públics: diputats amb 80.000 euros anuals, partits finançats amb milions de l'Estat, i privilegis com cotxes oficials i assessors. Són vividors que critiquen el "règim del 78" mentre en xuclen la sang. I ara, quan apareix Aliança Catalana —un partit nou, fundat el 2020, que defensa la independència unilateral amb polítiques fermes contra la immigració descontrolada i la inseguretat—, els ataca sense donar-los temps. "Extrema dreta!", criden, com si ells no haguessin estat els primers a pactar amb l'extrema dreta espanyola per mantenir-se en el poder. Aliança ha guanyat Ripoll el 2023 amb un 30% dels vots i ha entrat al Parlament amb 2 escons el 2024, defensant una Catalunya sobirana que prioritzi els catalans. Personalment, no tinc ni idea de com ho faran si arriben al poder —potser fallaran, com tots—, però almenys no han viscut dècades de promeses buides. El que sí que tinc clar és com ho han fet aquesta colla: amb discursos inflamats per guanyar vots i negociacions tèbies per no perdre privilegis. Han deixat el procés en un cul-de-sac, amb l'independentisme al Quebec i Escòcia avançant cap a referèndums reals mentre nosaltres ens enredem en taules de diàleg que només serveixen per fer el ridícul. És hora que pleguin. Els hereus de la transició han demostrat que la seva llibertat és subordinada als sous i als pactes amb Madrid, tal com Xirinacs va profetitzar quan va denunciar que la transició va ser una estafa que va espoliar Catalunya fiscalment i culturalment. Deixen un moviment esgotat, amb una generació jove desil·lusionada i un país encara presoner. Si volen coherència, que cedeixin el testimoni a forces que, com Aliança Catalana, almenys intentin trencar el cercle. Altrament, la història els jutjarà no com a líders, sinó com a oportunistes que van vendre l'ànima nacional per una cadira còmoda. Catalunya mereix més que això: mereix acció, no excuses.
The heirs of the transition: the pro-independence parties that have lived off Spanish charity and betrayed national freedom
The Spanish Transition of 1978, this supposed democratic miracle that some still venerate as an altar, was in reality a pact of silence about the closed wounds of Francoism. In the midst of that theater of reconciliation, parties that called themselves pro-independence were legalized, such as the Socialist Party of National Liberation (PSAN) on September 10, 1977, or precursors such as the National Front of Catalonia (FNC), which had already been operating clandestinely since the 1960s and helped to articulate the pro-independence space during the transition. These parties, or their direct heirs—the Republican Left of Catalonia (ERC), which was refounded in 1977 after its ban during Francoism and was officially legalized in August of that year despite its historical existence since the Se
The heirs of the transition: the pro-independence parties that have lived off Spanish charity and betrayed national freedom
The Spanish Transition of 1978, this supposed democratic miracle that some still venerate as an altar, was in reality a pact of silence about the closed wounds of Francoism. In the midst of that theater of reconciliation, parties that called themselves pro-independence were legalized, such as the Socialist Party of National Liberation (PSAN) on September 10, 1977, or precursors such as the National Front of Catalonia (FNC), which had already been operating clandestinely since the 1960s and helped to articulate the pro-independence space during the transition. These parties, or their direct heirs—the Republican Left of Catalonia (ERC), which was refounded in 1977 after its ban during Francoism and was officially legalized in August of that year despite its historical existence since the Second Republic; Together for Catalonia (heir of Convergència Democràtica de Catalunya, which embraced independence in 2012), and the Candidatura d'Unitat Popular (CUP)—were born or refounded under the shadow of the 1978 Constitution, accepting the rules of the Spanish game in exchange for public salaries, privileges and warm seats in Parliament. But all of this cannot be explained without the prophetic denunciation of Lluís Maria Xirinacs, who from the Assembly of Catalonia and as an independent senator cried out against the betrayal of the Catalan leaders, who abandoned the path of rupture for the reform agreed with Madrid, renouncing self-determination for a few alleys in the sun. Today, forty-seven years later, time has shown what Xirinacs already suspected: they are a gang of lifers who have parasitized the independence movement without advancing one step in national freedom. They should fold, and make way for new forces like Aliança Catalana, which, despite the hasty criticism, at least deserve a chance to demonstrate their commitment. Let's remember the facts more precisely. ERC, founded in 1931 during the Second Republic, was banned and dissolved after the Civil War, but survived in exile and underground. PSAN, legalized shortly before the Constitution, was a reference point for the Marxist independence left, with roots in the underground struggle against Franco since 1968. It inspired coalitions like Independentistes dels Països Catalans and influenced the sovereignty space, but ERC was not a direct heir; However, in 1977 it resolved its internal division and was officially legalized in August of that year, after being unable to run in the June elections due to its defense of the Republic and self-determination—it went into coalition as Esquerra de Catalunya and obtained one deputy. The FNC, another pillar, had already been active since 1960 and collaborated in the Conference of Independentist Organizations of November 1977, attempting to reorganize the sovereignty space. The CUP, for its part, was born much later, in 2001, as a synthesis of former far-left pro-independence groups, indirect heirs of those years of forced legalization: it is the culmination of the Popular Unity, a movement that dates back to the 1990s with the Vinaròs Process and the Assembly of Independentist Left Municipalities (AMEI), inspired by the radical left of the PSAN and the Moviment de Defensa de la Terra, but which did not become a structured party until the 2003 municipal elections. And Junts? It is the direct son of CiU, which Jordi Pujol refounded in 1974 as Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), but which only jumped on the pro-independence bandwagon when it was convenient, after decades of managing autonomy as a family business. All of them, legalized or refounded under the 1978 regime, accepted the constitutional framework that denies self-determination, in exchange for public funding and immunity. They were the "good guys" of the State: money for campaigns, deputies with millionaire salaries and licenses to talk about sovereignty without doing it. And in this context, as Xirinacs points out in La traïció dels líders (1993-1997), the Catalan leaders —from Pujol to the Socialists— betrayed the popular hope of the Assembly of Catalonia, opting for integration into the State instead of the sovereignty-based rupture.Time, however, is a relentless judge. Since 2012, when the independence movement exploded with the Montjuïc referendum and the human chain of the Via Catalana, these parties promised paradise. They filled squares with millions of people, won absolute majorities in 2015 with Junts pel Sí, and proclaimed the republic in 2017. But what have we gained? Nothing, except a pile of ruins. On October 1, 2017, the referendum that should have been the definitive step, was a scandal of collective cowardice. While the Spanish police beat up pedestrians and volunteers —with 1,066 documented injuries—, the leaders of ERC and Junts looked at each other's fingers from their offices. Puigdemont, instead of firmly defending the ballot boxes, fled to Brussels, leaving behind a paralyzed government. ERC, with Oriol Junqueras at the helm, opted for "disobedience in dialogue", a euphemism for "agreed surrender". The CUP, which called itself the radical alternative, ended up voting in favour of Spanish budgets and making an agreement with the PSC on local issues. That day was not just a tactical defeat; it was the revelation of a political elite that prefers salaries to risks, exactly as Xirinacs denounced that the transition parties had abandoned the popular struggle for seats of power. And then? Even worse. The following years were a festival of betrayals. The 2023 amnesty, negotiated by Junqueras and Aragonès with Pedro Sánchez, released prisoners, yes, but in exchange for silence on independence. ERC entered the Spanish Government with ministries and commissions, placing its own in public companies of the State - a scandal that reveals how they have exchanged the republic for wallets. Together, since Puigdemont's symbolic exile, he has spent more time blackmailing Madrid than building a real alternative; his "leadership" of the pro-independence bloc in 2024 was a mirage, with only 35 seats and a growing dependence on the PSC. The CUP, diluted in its verbal anti-capitalism, has even lost its radicalism, ending up with 4 deputies and pacts with the local right to not disappear. Today, in 2025, the pro-independence bloc is a minority in Parliament —59 seats compared to the 86 of the PSC, PP and Vox—, and support for independence has fallen to 55% among its potential voters, according to the CEO. Where are we in terms of national freedom? Backwards, with a Spanish State that injects millions into surveillance against us and a Catalan Government that talks about "new Catalanism" instead of a republic. This action is not accidental; it is the fruit of a structural dependence. These parties live off public salaries: MPs with 80,000 euros a year, parties financed with millions from the State, and privileges such as official cars and advisors. They are lifers who criticize the "regime of 1978" while sucking its blood. And now, when Aliança Catalana appears —a new party, founded in 2020, that defends unilateral independence with firm policies against uncontrolled immigration and insecurity—, it attacks them without giving them time. "Extreme right!", they shout, as if they had not been the first to make a pact with the Spanish extreme right to stay in power. Aliança won Ripoll in 2023 with 30% of the vote and entered Parliament with 2 seats in 2024, defending a sovereign Catalonia that prioritizes Catalans. Personally, I have no idea how they will do it if they come to power — they may fail, like everyone else — but at least they haven't lived through decades of empty promises. What I do know is how this gang has done it: with inflammatory speeches to win votes and lukewarm negotiations to avoid losing privileges. They have left the process in a cul-de-sac, with independence movements in Quebec and Scotland advancing towards real referendums while we get entangled in dialogue tables that only serve to make a fool of ourselves. It's time for them to fold. The heirs of the transition have shown that their freedom is subordinate to salaries and pacts with Madrid, just as Xirinacs prophesied when he denounced that the transition was a scam that robbed Catalonia fiscally and culturally. They are leaving behind an exhausted movement, with a disillusioned young generation and a country still a prisoner. If they want coherence, they should hand over the baton to forces that, like Aliança Catalana, at least try to break the cycle. Otherwise, history will judge them not as leaders, but as opportunists who sold the national soul for a comfortable chair. Catalonia deserves more than this: it deserves action, not excuses.
Apareixen les pancartes amb grans lletres de colors. S'anuncia amb gran fanfàrria una "consulta ciutadana històrica", un "procés participatiu sense precedents". Els governants municipals, somrient als mitjans, parlen de "democràcia directa", de "donar veu a la ciutadania". I després, quan s'acaba la foto i s'emporten les urnes de cartó, tot queda en un mer estudi, en un informe que s'arxivarà, en una excusa perfecta per no fer res.
És el gran engany de la participació d'aparell: convidar els veïns i veïnes a decidir sobre el que és transcendent per després ignorar-los amb una sofisticació que roba l'insult. S'activa tot el mecanisme—assajos, pàgines web, reunions—per crear la il·lusió que la ciutadania té el control, quan en realitat el control segueix estancat als despatxos de sempre.
El Guió Preestablert del Participacionisme
El guió és sempre el mateix i resulta ofensivament predictible:
El Gran An
... show more
Apareixen les pancartes amb grans lletres de colors. S'anuncia amb gran fanfàrria una "consulta ciutadana històrica", un "procés participatiu sense precedents". Els governants municipals, somrient als mitjans, parlen de "democràcia directa", de "donar veu a la ciutadania". I després, quan s'acaba la foto i s'emporten les urnes de cartó, tot queda en un mer estudi, en un informe que s'arxivarà, en una excusa perfecta per no fer res.
És el gran engany de la participació d'aparell: convidar els veïns i veïnes a decidir sobre el que és transcendent per després ignorar-los amb una sofisticació que roba l'insult. S'activa tot el mecanisme—assajos, pàgines web, reunions—per crear la il·lusió que la ciutadania té el control, quan en realitat el control segueix estancat als despatxos de sempre.
El Guió Preestablert del Participacionisme
El guió és sempre el mateix i resulta ofensivament predictible:
El Gran Anunci: Es presenta amb màxima esplendor un tema crucial: els pressupostos participatius, el futur d'un equipament, la remodelació d'una plaça. Es diu que "per primera vegada" la gent decidirà.
La Farsa Consultiva: Es dediquen recursos públics a muntar l'espectacle. Es fan formularis en línia, es recullen propostes, s'organitzen jornades. La ciutadania, il·lusionada, dedica el seu temps i il·lusió a pensar col·lectivament.
L'Etapa del "S'Estudiarà": Aquí és on s'aplica el frenet. Les propostes ciutadanes no s'apliquen; es "estudien". Es creen comissions d'"anàlisi". L'ajuntament al·lega "complexitat tècnica", "viabilitat jurídica" o "consistència pressupostària". És la fase de la procrastinació disfressada de rigor.
L'Arxivament i l'Oblit: Després de mesos o anys d'"estudi", les propostes moren d'inactivitat en un calaix o es dilueixen fins a ser irreconeixibles. L'única cosa que perduren són les fotografies dels regidors somrient al costat de les urnes, utilitzades com a prova del seu compromís democràtic.
La Motivació Real: La Propaganda
La raó d'aquest teatre no és la millora democràtica, sinó la propaganda. Un procés participatiu ofereix uns retorns immensos en imatge amb una inversió mínima en decisió real.
Rentat de cara: Permet als governs municipals mostrar-se com a oberts i moderns, encobrint així la seva pròpia inacció o manca d'idees.
Instrumentalització ciutadana: Es converteix la il·lusió de la gent en una eina de màrqueting. Les propostes ciutadanes es fan servir com a decorat per a les polítiques que l'ajuntament vol impulsar de totes maneres.
Descàrrega de responsabilitats: Quan una decisió és complicada o impopular, què millor que amagar-se darrere d'un "ho decidirà la ciutadania"? Després, si el procés fracassa o les propostes no són executades, la culpa és d'un procés "complex" o de la mateixa ciutadania per no haver sabut proposar solucions "viables".
Les Excuses Eternes
L'inventari de justificacions per a no fer cas és tan previsible com el guió inicial:
"És molt car": Es desestima una proposta popular al·legant costos desorbitats, sense presentar estudis econòmics detallats ni buscar alternatives de finançament.
"No és competent": Es dilueix la responsabilitat assegurant que el tema depèn d'una altra administració, mentre es presenta el procés com una gesta municipal.
"Ja ho tenim en compte": Les propostes es desnaturalitzen i es fonen en un projecte més ampli que les deixa irreconeixibles, però es ven com un "èxit de la participació".
Conclusió: Exigir Decisió, No Teatre
La veritable democràcia participativa no es mesura per la quantitat de consultes sinó per la qualitat de les seves conseqüències. No es tracta d'opinar per opinar, sinó de decidir per transformar.
És hora de cridar l'engany pel seu nom: paternalisme cínic. Els ciutadans i ciutadanes no són nens a qui cal distreure amb jocs de participació mentre els adults de veritat prenen les decisions. Són els protagonistes legítims de l'espai públic.
Hem de deixar d'aplaudir l'anunci i començar a exigir els resultats. La pròxima vegada que un ajuntament anunciï amb pompa un procés participatiu, la resposta ha de ser clara: "Molt bé. I quins mecanismes legals i pressupostaris garantiran que el que decidim es farà realitat?".
La participació no és un espectacle. És un dret. I deixar que es converteixi en pura escenografia és una traïció més a la confiança ciutadana.
Participation in Scandal: When Citizen Consultations are Just a Municipal Theatre
The banners appear in large, colorful letters. A "historic citizen consultation" is announced with great fanfare, an "unprecedented participatory process." The municipal leaders, smiling at the media, talk about "direct democracy," about "giving citizens a voice." And then, when the photo op is over and the cardboard ballot boxes are taken away, everything remains a mere study, a report that will be filed away, a perfect excuse for doing nothing.
This is the great deception of participatory apparatus: inviting residents to decide on what is transcendent and then ignoring them with a sophistication that steals the insult. The entire mechanism is activated—tests, websites, meetings—to create the illusion that citizens are in control, when in reality control remains
Participation in Scandal: When Citizen Consultations are Just a Municipal Theatre
The banners appear in large, colorful letters. A "historic citizen consultation" is announced with great fanfare, an "unprecedented participatory process." The municipal leaders, smiling at the media, talk about "direct democracy," about "giving citizens a voice." And then, when the photo op is over and the cardboard ballot boxes are taken away, everything remains a mere study, a report that will be filed away, a perfect excuse for doing nothing.
This is the great deception of participatory apparatus: inviting residents to decide on what is transcendent and then ignoring them with a sophistication that steals the insult. The entire mechanism is activated—tests, websites, meetings—to create the illusion that citizens are in control, when in reality control remains stagnant in the same old offices.
The Pre-established Script of Participatoryism
The script is always the same and is offensively predictable:
The Big Announcement: A crucial issue is presented with maximum splendor: participatory budgets, the future of a facility, the remodeling of a square. It is said that "for the first time" the people will decide.
The Consultative Farce: Public resources are dedicated to putting on the show. Online forms are created, proposals are collected, conferences are organized. The excited citizenry dedicates its time and enthusiasm to thinking collectively.
The "Will Be Studied" Stage: This is where the frenzy takes hold. Citizen proposals are not implemented; they are "studied." "Analysis" committees are created. The city council alleges "technical complexity," "legal feasibility," or "budgetary consistency." This is the phase of procrastination disguised as rigor.
Archiving and Forgetting: After months or years of "study," the proposals die of inactivity in a drawer or are diluted beyond recognition. The only thing that endures are the photographs of the councilors smiling next to the ballot boxes, used as proof of their democratic commitment.
The Real Motivation: Propaganda
The reason for this theater is not democratic improvement, but propaganda. A participatory process offers immense returns in image with minimal investment in real decision-making.
Face-washing: It allows municipal governments to present themselves as open and modern, thus covering up their own inaction or lack of ideas.
Citizen instrumentalization: People's enthusiasm is turned into a marketing tool. Citizen proposals are used as a backdrop for policies that the city council wants to promote anyway.
Discharge of responsibility: When a decision is complicated or unpopular, what better way than to hide behind "the citizens will decide"? Then, if the process fails or the proposals are not implemented, the blame lies with a "complex" process or with the citizens themselves for not having been able to propose "viable" solutions.
The Eternal Excuses
The inventory of justifications for ignoring it is as predictable as the initial script:
"It's too expensive": A popular proposal is rejected on the grounds of exorbitant costs, without presenting detailed economic studies or seeking alternative financing.
"He is not competent": Responsibility is diluted by ensuring that the issue depends on another administration, while the process is presented as a municipal feat.
"We already take it into account": The proposals are denatured and merged into a broader project that leaves them unrecognizable, but is sold as a "success of participation".
Conclusion: Demand Decision, Not Theater
True participatory democracy is not measured by the quantity of consultations but by the quality of its consequences. It is not about giving an opinion for the sake of giving an opinion, but about deciding in order to transform.
It is time to call deception by its name: cynical paternalism. Citizens are not children who need to be distracted with participation games while real adults make decisions. They are the legitimate protagonists of the public space.
We must stop applauding the announcement and start demanding results. The next time a city council pompously announces a participatory process, the answer should be clear: "Very well. And what legal and budgetary mechanisms will guarantee that what we decide will become reality?"
Participation is not a spectacle. It is a right. And letting it become pure stagecraft is yet another betrayal of citizen trust.
Amb la perspectiva del temps, el procés independentista del 2017 es revela no com una ruptura espontània, sinó com un complexíssim tauler d'escacs on tots els jugadors, voluntàriament o no, van complir una funció assignada. El resultat final va ser una tempesta perfecta que, en lloc de canviar les estructures de poder, les va reforçar, confirmant l'axioma: es va canviar-ho tot per no canviar res essencial.
El Replantejament de les Peces: El naixement d'un nou tauler
Abans de l'ofensiva final, el tauler polític es va haver de reconfigurar. La vella Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), enfonsada pels escàndols del 3% i la pèrdua de hegemonia, va entendre que la seva única opció de supervivència era abraçar amb força la causa que havia instrumentalitzat durant anys. D'aquesta necessitat va néixer el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), l'intent fallit de reinventar-se. Però el veritable moviment va ser la cr
... show more
Amb la perspectiva del temps, el procés independentista del 2017 es revela no com una ruptura espontània, sinó com un complexíssim tauler d'escacs on tots els jugadors, voluntàriament o no, van complir una funció assignada. El resultat final va ser una tempesta perfecta que, en lloc de canviar les estructures de poder, les va reforçar, confirmant l'axioma: es va canviar-ho tot per no canviar res essencial.
El Replantejament de les Peces: El naixement d'un nou tauler
Abans de l'ofensiva final, el tauler polític es va haver de reconfigurar. La vella Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), enfonsada pels escàndols del 3% i la pèrdua de hegemonia, va entendre que la seva única opció de supervivència era abraçar amb força la causa que havia instrumentalitzat durant anys. D'aquesta necessitat va néixer el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), l'intent fallit de reinventar-se. Però el veritable moviment va ser la creació de Junts per Catalunya (JxCat), la plataforma que va permetre a l'antiga elite convergent tornar al centre del poder, ara vestida de independentisme urgent i víctima de l'Estat. Va ser un canvi de roba per mantenir el càrrec.
D'altra banda, el procés va actuar com un accelerador de partícules per a formacions que ja existien, però que es van veure projectades a l'escena nacional. La CUP, amb una llarga trajectòria en l'activisme municipal i assembleari, va trobar en el procés l'escenari perfecte per a la seva maximalista i esdevenir el contrapès indispensable, la clau de volta que donava o treia majories. El seu paper va ser crucial per forçar l'escenari de l'enfrontament.
I no podem entendre la dinàmica sense la reacció unionista. El procés va fer néixer o va impulsar exponencialment les seves pròpies respostes. Ciutadans (Cs), que ja existia com a formació "anti-nacionalista", es va erigir en l'expressió més vehement del constitucionalisme espanyol, convertint-se en la força més votada a Catalunya el 2017. El seu auge va ser directament proporcional a la radicalització del conflicte.
L'Escenificació del Conflicte: Tots tenien un paper
Un cop el tauler va estar preparat, va començar l'obra.
D'una banda, l'independentisme va escenificar la unitat d'acció. JxCat i ERC, amb projectes i bases diferents, van protagonitzar una alianza forçada per la inèrcia dels esdeveniments. ERC va assumir el paper del independentisme "mesurat" i institucional, el contrapunt a la acceleració de Junts, però sense voler o poder trencar la dinàmica. La CUP va fer de consciència crítica i element pressionador, empenyent cap a l'enfrontament directe.
De l'altra, l'Estat i els poders fàctics van actuar amb la lògica del bomber piròman. Es va permetre que la flama cremés fins a un punt sense retorn. Es van tolerar consultes no vinculants com la d'Arenys de Munt (2009) i fins i tot es va mirar cap a una altra banda durant els primers passos del 1-O, com a vàlvules d'escape controlades. L'objectiu no era apagar el foc prematurament, sinó deixar que creixés per després poder aplicar tot el pes de la llei en el moment àlgid. L'aplicació de l'Article 155, la intervenció de la Generalitat i la repressió judicial van ser l'acte final d'aquesta estratègia.
Els altres actors van completar l'escenografia. El PSC va encarnar el constitucionalisme català, un paper incòmode però necessari. Els Comuns van fer de pont moral i advocate del diàleg impossible, un paper que els va permetre apel·lar a tots dos col·lectius sense satisfer-ne del tot cap.
L'Objectiu Real: La Gran Desmobilització
El gran joc no era la independència immediata ni la unitat a curt termini. L'objectiu estratègic, ideat pels poders fàctics tant catalans com espanyols, era molt més profund: apagar la flama independentista durant dècades. I, en això, van ser extraordinàriament eficaços.
El procés va mostrar, de la manera més crua possible, el sostre de vidre de la independència. L'Estat va demostrar que tenia les eines legals, policials, econòmiques i mediàtiques per triturar qualsevol intent. El missatge dissuassori va calar fondament en una part important de la societat: el preu a pagar era massa alt. La il·lusió del 2017 va donar pas a la frustració, la fatiga i la divisió del 2024.
Conclusió: La radiografia del temps
Avui, la radiografia és clara. Els que van prometre la República estan gestionant els pressupostos de l'Estat que van voler abolir. L'antiga Convergència, ara Junts, segueix lluitant per la seva rellevància. L'independentisme està dividit i desorientat, i la societat catalana, cansada. El procés va ser un terratrèmol que va alterar el paisatge superficial, però les grans estructures de poder econòmic i institucional, tant a Barcelona com a Madrid, van sobreviure i se’n van reafirmar. Tots van actuar els seus papers en una tragèdia que, en el fons, va ser una farsa per a la gran majoria. Es va canviar-ho tot —partits, discursos, esperances— amb l'únic i cínic objectiu de no canviar res fonamental.
In the global theater of economics, one narrative repeats with stubborn frequency: that of the elite who, in their insatiable quest to accumulate more capital and power, end up undermining the very foundations of their own empire. This isn't just a matter of ethics or social justice; it's a principle of pure economic logic and systemic stability. The unchecked greed that seeks to concentrate wealth by draining it from the middle classes is not only an act of inequity but an act of self-sabotage.
The premise is simple: no company, however visionary, can flourish in a desert. Its survival and growth depend on a healthy consumer base with purchasing power and the ability to spend. When the obsession with cost-cutting, tax avoidance, or wage suppression is taken to the extreme, it creates a deadly paradox: it weakens the very crowd that is expected to buy the products and services that generate the profits. A Case Study: Elon Musk and the Consumer Dilemma
Let's put this principle into a modern context with a tangible example: the empire of Elon Musk, specifically Tesla
... show more
In the global theater of economics, one narrative repeats with stubborn frequency: that of the elite who, in their insatiable quest to accumulate more capital and power, end up undermining the very foundations of their own empire. This isn't just a matter of ethics or social justice; it's a principle of pure economic logic and systemic stability. The unchecked greed that seeks to concentrate wealth by draining it from the middle classes is not only an act of inequity but an act of self-sabotage.
The premise is simple: no company, however visionary, can flourish in a desert. Its survival and growth depend on a healthy consumer base with purchasing power and the ability to spend. When the obsession with cost-cutting, tax avoidance, or wage suppression is taken to the extreme, it creates a deadly paradox: it weakens the very crowd that is expected to buy the products and services that generate the profits. A Case Study: Elon Musk and the Consumer Dilemma
Let's put this principle into a modern context with a tangible example: the empire of Elon Musk, specifically Tesla and Starlink.
1. The Tesla Customer: Who Buys a Premium Electric Car?
Tesla's vehicles, despite their long-term mission of accessibility, remain, for the most part, luxury or high-end products. Their natural customer is not the person struggling to make ends meet, but the upper-middle and upper class: well-paid professionals, small and medium-sized business owners, technologists, and investors. These are individuals whose purchasing power relies on a robust economy and a healthy flow of capital within the middle strata of society.
Now, imagine a scenario where corporate and economic policies—whether through wage suppression, mass outsourcing of jobs, or the erosion of small businesses—achieve their short-term goal: concentrating even greater wealth in the hands of a few. As a side effect, the middle class shrinks. Savings evaporate, debt accumulates, and discretionary spending plummets.
The question becomes inevitable: who will buy the next Tesla Model Y or the futuristic Cybertruck? If the consumer base that aspires to these products is financially wounded, sales stagnate. Orders are canceled. Factories, built with enormous investment, operate below capacity. Undermining the very people who can afford your products isn't a strategy; it's shooting yourself in the foot.
2. Starlink: Connectivity That Relies on a Connected Economy
The same reasoning applies to Starlink. Its satellite internet service, while vital for rural areas, has a monthly cost and an initial equipment outlay that places it out of reach for households in financial difficulty. Its subscribers are, again, rural businesses, remote workers with good salaries, expatriate communities, and technology enthusiasts. All of them are links in an economic chain that depends on consumption and services.
If the prosperity of these classes is compromised, Starlink becomes a dispensable luxury. People will seek cheaper alternatives or simply cut that expense. The vision of a global connectivity network crashes against the wall of an impoverished local economic reality. The Historical Lesson: The Walls of Prosperity are Fragile
Economic history is full of examples where extreme wealth concentration precedes crisis. The Great Depression of 1929 wasn't just due to a stock market crash, but to deep-seated inequality that left the real economy—the one of consumers—without the strength to sustain growth.
The "Robber Barons" of the Gilded Age, as Mark Twain called them, amassed legendary fortunes, but they did so in an environment of brutal social tensions and instability that ultimately threatened the entire system. A castle cannot stand if the foundation it's built on is crumbling. Conclusion: Self-Destruction by Design
Greed that ignores the economic ecosystem is short-sighted. To believe that value can be extracted indefinitely without replenishing it or caring for the health of the market is like cutting down a tree by its roots to sell the wood, while expecting it to keep bearing fruit.
Visionary entrepreneurs like Musk build technological marvels that, in theory, could benefit humanity. But if the model that supports them contributes—directly or indirectly—to eroding society's ability to pay for those marvels, the project is doomed. The self-destruction doesn't come from an external competitor or an obsolete technology, but from an internal miscalculation: the failure to understand that prosperity, to be sustainable, must be shared to some extent.
In the end, the greatest risk for the powerful is not government regulation or social protest, but their own predatory logic. In their attempt to hoard the entire pie, they may end up destroying the oven it's baked in.
En la era de la hiperconexión, las redes sociales han tejido una realidad dual, actuando como una gran ventana al exterior para algunos y como una sutil prisión de cristal para otros. Su impacto no se define por la tecnología en sí, sino por la relación que cada individuo establece con ella y, crucialmente, por las circunstancias que lo rodean.
La Ventana Salvadora: Cuando el Afuera Llega a Dentro
Para un sinnúmero de personas, el mundo físico es un territorio inaccesible. La edad avanzada, una enfermedad discapacitante, una situación de reclusión o vivir en comunidades remotas y aisladas pueden convertir las cuatro paredes de una habitación en los límites de su universo. Para ellos, las redes sociales no son un pasatiempo, sino un pasaporte.
Esta "gran ventana al exterior" es literalmente su conexión con la vida. A través de ella:
Un anciano postrado en su cama puede presenciar, en tiempo real, la graduación de su nieto en otro continente, sintiendo la emo
... show more
En la era de la hiperconexión, las redes sociales han tejido una realidad dual, actuando como una gran ventana al exterior para algunos y como una sutil prisión de cristal para otros. Su impacto no se define por la tecnología en sí, sino por la relación que cada individuo establece con ella y, crucialmente, por las circunstancias que lo rodean.
La Ventana Salvadora: Cuando el Afuera Llega a Dentro
Para un sinnúmero de personas, el mundo físico es un territorio inaccesible. La edad avanzada, una enfermedad discapacitante, una situación de reclusión o vivir en comunidades remotas y aisladas pueden convertir las cuatro paredes de una habitación en los límites de su universo. Para ellos, las redes sociales no son un pasatiempo, sino un pasaporte.
Esta "gran ventana al exterior" es literalmente su conexión con la vida. A través de ella:
Un anciano postrado en su cama puede presenciar, en tiempo real, la graduación de su nieto en otro continente, sintiendo la emoción como si estuviera en primera fila.
Una persona con movilidad reducida puede explorar los museos del Louvre o el Prado a través de visitas virtuales, accediendo a una belleza que de otra manera le estaría vedada.
Un joven en una zona rural puede conectar con comunidades académicas globales, acceder a conocimiento especializado y encontrar mentores que transformen su perspectiva y sus oportunidades.
En estos casos, las redes sociales son un instrumento de libertad, empatía y equidad. Democratizan experiencias, acortan distancias físicas y emocionales, y proveen un sustituto vital para la interacción y la exploración que el mundo real les ha negado. Son el cordón umbilical que los mantiene anclados a la corriente principal de la humanidad.
La Prisión Voluntaria: Cuando el Adentro Simula un Afuera
Paradójicamente, para quienes tienen la salud, los recursos y la oportunidad de salir y abrazar el mundo, las redes sociales pueden convertirse en una celda cómoda pero alienante. Es la trampa de encerrarse en "un mundo grande y a la vez pequeño".
Este mundo es "grande" por su inmensidad digital: miles de millones de usuarios, contenido infinito y la ilusión de estar en todas partes a la vez. Pero es "pequeño" por su naturaleza: un ecosistema curatorial que nos muestra una versión distorsionada de la realidad, basada en algoritmos que refuerzan nuestras burbujas ideológicas y consumistas.
El peligro reside en que, teniendo la oportunidad de "contemplar con sus propios ojos y sentir", muchos eligen la simulación:
Prefieren ver un video de un atardecer en Bali antes que salir a caminar al parque para sentir la brisa en su propia piel.
"Asisten" a un concierto a través de la pantalla de su teléfono, más preocupados por la grabación que por perderse en la música.
Sustituyen las conversaciones profundas y los matices de una charla cara a cara por la gratificación instantánea de un "me gusta" o un comentario efímero.
Se quedan encerrados tras sus monitores, confundiendo la observación pasiva con la experiencia activa. La vida se convierte en un escenario que se observa desde butaca, no en un campo que se pisa y se vive. La riqueza sensorial del mundo real—el olor de la lluvia, la textura de la corteza de un árbol, la complicidad de una mirada—es reemplazada por una experiencia plana, bidimensional y mediada por filtros.
El Equilibrio: Ser Usuario, No Habitante
La reflexión final nos lleva a un punto de consciencia crítica. Las redes sociales son una herramienta magnífica, pero un sustituto pobre para la vida. Su valor real se manifiesta cuando las usamos para complementar nuestra experiencia en el mundo, no para reemplazarla.
Debemos recordar que la ventana, por más grande y clara que sea, no es el jardín. Podemos usarla para planear nuestro próximo viaje, para mantenernos cerca de los que están lejos o para aprender. Pero cuando llega la oportunidad, debemos tener el valor de cerrar el portátil, apagar el teléfono y salir a respirar el aire, a sentir el sol y a vivir las historias que, más tarde, quizás, merezca la pena compartir. No dejemos que la inmensidad del mundo digital nos haga olvidar la profundidad insustituible del mundo real, que está esperando, literalmente, a la vuelta de la esquina.
Hi ha un temps, no tan llunyà, en què la paraula "funcionari" evocava una imatge ben diferent de l'actual. Era sinònim d'un ofici, una vocació de servei públic, exercit per persones que, malgrat cobrar sous modestos, posseïen un coneixement profund de la maquinària administrativa. Eren els guardians dels tràmits, els facilitadors de la relació entre el ciutadà i l'Administració. Es valorava la seva qualificació, la seva experiència i el seu compromís amb el bé comú. Avui, però, aquesta figura ha sofert una metamorfosi preocupant, convertint-se en l'epítom d'un privilegi injustificat i una casta allunyada de les necessitats reals de la població. L'ofici que va deixar de ser-ho
Abans, ser funcionari exigia un domini concret de les normes i procediments. Era un ofici amb majúscules, on el saber fer i l'eficiència eren la moneda de canvi. La seva labor no era còmoda ni estava particularment ben remunerada, però h
... show more
Hi ha un temps, no tan llunyà, en què la paraula "funcionari" evocava una imatge ben diferent de l'actual. Era sinònim d'un ofici, una vocació de servei públic, exercit per persones que, malgrat cobrar sous modestos, posseïen un coneixement profund de la maquinària administrativa. Eren els guardians dels tràmits, els facilitadors de la relació entre el ciutadà i l'Administració. Es valorava la seva qualificació, la seva experiència i el seu compromís amb el bé comú. Avui, però, aquesta figura ha sofert una metamorfosi preocupant, convertint-se en l'epítom d'un privilegi injustificat i una casta allunyada de les necessitats reals de la població. L'ofici que va deixar de ser-ho
Abans, ser funcionari exigia un domini concret de les normes i procediments. Era un ofici amb majúscules, on el saber fer i l'eficiència eren la moneda de canvi. La seva labor no era còmoda ni estava particularment ben remunerada, però hi havia una clara consciència de missió: servir al ciutadà i garantir que l'Estat funcionàs amb rigor. La plaça es guanyava amb esforç i oposició, i el lloc es mantindria amb competència i dedicació. Era, en essència, la columna vertebral d'una administració previsible i tècnica. La gran fractura: quan la seguretat es va convertir en privilegi
El punt d'inflexió va arribar quan l'estabilitat laboral absoluta va eclipsar qualsevol altra consideració. El que era un dret legítim per a protegir la independència del funcionari de les pressions polítiques es va deformar fins a convertir-se en un blindatge contra la rendició de comptes i l'excel·lència. Avui, molts veuen la funció pública no com una vocació, sinó com un refugi: un lloc on, una vegada dins, l'esforç es dilueix perquè el despatx està assegurat "de per vida", independentment de la qualitat del treball fet.
Aquesta distorsió s'agreuja quan es comparen els sous i les condicions amb les del sector privat. Sovint, per a tasques similars o menys exigents, el funcionari gaudeix d'un salari superior, horaris intocables, vacances inflexibles i un sistema de promoció que, en molts casos, premia més l'antiguitat que el mèrit. És una realitat que genera una profunda fractura social i una sensació d'injustícia entre aquells que han de competir i innovar diàriament per mantenir el seu lloc de treball. L'ombra del nepotisme i l'opacitat
Potser l'aspecte més tòxic d'aquest nou model és la sospita, sovint fundada, de què l'accés i la promoció interna no es regeixen sempre per criteris objectius. La imatge d'una "màfia" que "apany olla" als seus no és nova. Es parla de places que "es mouen" per a amics o afins, de convocatòries dissenyades a mida i d'una falta de transparència deliberada en les ofertes de treball públic. Quan una vacant no es publicita amb l'abast adequat, quan les proves d'accés es veuen desbordades per la burocràcia o quan els tribunals semblen estar compostos per noms recurrents, el missatge és clar: el sistema està tancat per a qui no pertany al cercle. El poder real: per sobre dels polítics
Aquesta estructura paral·lela ha aconseguit acumular un poder immens. Els funcionaris, especialment aquells amb llocs directius o d'alt rang, coneixen els secrets de l'Administració millor que ningú. Els càrrecs polítics, elegits democràticament, arriben i se'n van, però ells romanen. Aquesta dinàmica crea una relació de força on el polític, conscient de la seva temporalitat i la falta de coneixement tècnic, sovint evita l'enfrontament. Són conscients que xocar amb aquesta xarxa burocràtica és una batalla perduda d'antuvi. Així, el poder real, el que decideix com s'apliquen les normes i cap on flueixen els recursos, resideix en estaments no electes, en una clara contradicció amb els principis democràtics. Conclusió: una administració desconnectada
El resultat d'aquesta evolució és una administració pública deslligada de la seva raó de ser: el servei al ciutadà. S'ha passat d'un model basat en l'ofici i la vocació a un altre centrat en el privilegi i la perpetuació d'una casta. Es necessita amb urgència una reforma profunda que torni a posar el mèrit, la transparència i l'eficiència en el centre del sistema. Cal acabar amb els feixucs procediments que afavoreixen l'opacitat, instaurar mecanismes reals d'avaluació del rendiment i assegurar que la funció pública torni a ser un instrument àgil al servei de la gent, i no un financer en si mateix. La salut de la nostra democràcia depèn, en gran part, de tornar a dignificar l'ofici de servir al públic.
The metamorphosis of civil service: from a vocation of service to a protected privilege
There was a time, not so distant, when the word "civil servant" evoked a very different image from the one we have today. It was synonymous with a job, a vocation for public service, carried out by people who, despite earning modest salaries, possessed a deep knowledge of the administrative machinery. They were the guardians of procedures, the facilitators of the relationship between the citizen and the Administration. Their qualifications, their experience and their commitment to the common good were valued. Today, however, this figure has undergone a worrying metamorphosis, becoming the epitome of unjustified privilege and a caste far removed from the real needs of the population. The job that ceased to be
In the past, being a civil servant required a specific mastery of rules and procedures. It was a job with
The metamorphosis of civil service: from a vocation of service to a protected privilege
There was a time, not so distant, when the word "civil servant" evoked a very different image from the one we have today. It was synonymous with a job, a vocation for public service, carried out by people who, despite earning modest salaries, possessed a deep knowledge of the administrative machinery. They were the guardians of procedures, the facilitators of the relationship between the citizen and the Administration. Their qualifications, their experience and their commitment to the common good were valued. Today, however, this figure has undergone a worrying metamorphosis, becoming the epitome of unjustified privilege and a caste far removed from the real needs of the population. The job that ceased to be
In the past, being a civil servant required a specific mastery of rules and procedures. It was a job with a capital letter, where know-how and efficiency were the currency. Their work was neither comfortable nor particularly well-paid, but there was a clear sense of mission: to serve the citizen and ensure that the State functioned with rigor. The position was earned with effort and opposition, and the position would be maintained with competence and dedication. It was, in essence, the backbone of a predictable and technical administration. The great fracture: when security became a privilege
The turning point came when absolute job stability eclipsed any other consideration. What was a legitimate right to protect the civil servant's independence from political pressures was deformed to become a shield against accountability and excellence. Today, many see the civil service not as a vocation, but as a refuge: a place where, once inside, the effort is diluted because the office is assured "for life", regardless of the quality of the work done.
This distortion is exacerbated when salaries and conditions are compared with those in the private sector. Often, for similar or less demanding tasks, civil servants enjoy a higher salary, untouchable hours, inflexible holidays and a promotion system that, in many cases, rewards seniority more than merit. It is a reality that generates a deep social divide and a sense of injustice among those who have to compete and innovate daily to keep their jobs. The shadow of nepotism and opacity
Perhaps the most toxic aspect of this new model is the suspicion, often well-founded, that access and internal promotion are not always governed by objective criteria. The image of a "mafia" that "fixes the pot" for its own is not new. There is talk of positions that are "moved" for friends or relatives, of tailor-made calls and a deliberate lack of transparency in public job offers. When a vacancy is not advertised with the appropriate scope, when entrance exams are overwhelmed by bureaucracy, or when the courts seem to be composed of recurring names, the message is clear: the system is closed to those outside the circle. Real power: above the politicians
This parallel structure has managed to accumulate immense power. Civil servants, especially those in managerial or high-ranking positions, know the secrets of the Administration better than anyone. Democratically elected political positions come and go, but they remain. This dynamic creates a relationship of power in which politicians, aware of their temporary nature and lack of technical knowledge, often avoid confrontation. They are aware that clashing with this bureaucratic network is a lost battle in the first place. Thus, real power, which decides how the rules are applied and where resources flow, resides in unelected bodies, in clear contradiction to democratic principles.
Conclusion: a disconnected administration
The result of this evolution is a public administration disconnected from its raison d'être: serving the citizen. It has moved from a model based on the job and vocation to another focused on privilege and the perpetuation of a caste. A profound reform is urgently needed that puts merit, transparency and efficiency back at the center of the system. It is necessary to end the cumbersome procedures that favor opacity, establish real mechanisms for evaluating performance and ensure that the civil service is once again an agile instrument at the service of the people, and not a financier in itself. The health of our democracy depends, in large part, on restoring dignity to the profession of serving the public.
josep
in reply to Joan Barrera • • •